Aquesta és la història d'un emperador tan presumit que va acabar sent la riota de tothom.
Hi havia una vegada un emperador que vivia en un país molt, molt, molt llunyà..., més llunyà que la Cotxinxina. I era tan p
resumit que es passava el dia emprovant-se vestits i barrets, capes i corones davant dels centenars de miralls que havia fet penjar per tots els racons de palau.
Fixeu-vos si n'era, de presumit, que cada dia de l'any estrenava una peça de roba.
Atrets per aquesta fama de presumit que tenia l'emperador, un dia van presentar-se a palau dos impostors fent-se passar per uns reconeguts modistos del món de la moda. Però el més important de tot és que van dir que tenien al seu poder la tela més bonica del món, una tela tan prodigiosa que es feia invisible als ulls d'aquelles persones que eren ximples o dolentes.
Quan la notícia va arribar a orelles de l'emperador, immediatament va ordenar que li fessin un vestit amb aquella fabulosa roba que es feia invisible. Els dos farsants van acceptar la feina, però a canvi li van demanar un bagul ple de monedes d'or i pedres precioses. Així doncs, de seguida que van rebre els diners van començar a fer veure que cosien, però a les seves mans no hi havia res.
Al cap d'uns quants dies, l'emperador va cridar un dels seus ajudants de cambra i li va ordenar:
- Vés a veure com va tot, però torna de seguida a explicar-m'ho, que em moro de ganes de veure com queda el meu vestit nou.
L'home va anar al taller on treballaven els farsants i es va quedar glaçat quan els dos personatges van portar-lo davant d'un maniquí que estava completament nu, sense ni una trista peça de roba que el tapés.
- No us sembla magnífic? -va preguntar un dels dos impostors.
El pobre ajudant de cambra no hi veia cap vestit, però, com que li feia por de quedar com un ximplet o com una mala persona, va contestar:
- És preciós! Jo diria que és un vestit insuperable, extraordinari! I així mateix ho comunicaré a l'emperador.
El servent va tornar corrents davant l'emperador per explicar-li les bones notícies.
- Majestat -va dir-, amb aquest vestit sereu sens dubte l'home més elegant del planeta. No us podeu imaginar que bonic que és el vestit. Sereu la sensació del regne! La vuitena meravella del món!!!
Davant l'allau de lloances, l'emperador no va poder resistir la temptació de comprovar-ho en persona.
I és clar, l'emperador tampoc no va veure cap vestit que cobrís el maniquí. Però també va reaccionar igual i, per por que no el prenguessin per un beneit o per un dolent, va exclamar entusiasmat:
- Tot allò que m'havien dit és cert! És un vestit meravellós, digne de mi! El vull estrenar la setmana que ve, per la festa major.
I els dos falsos sastres, mentre s'esforçaven per aguantar-se el riure, van comprometre's a tenir-lo acabat. Però van dir a l'emperador que s'havia de fer càrrec que treballar amb tantes presses era més car. I sense tallar-se gens ni mica, li van demanar més monedes d'or i més pedres precioses.
Per fi va arribar la festa major. Aquell dia, de bon matí, els dos sastres mentiders van presentar-se a les dependències de l'emperador. El van despullar i van fer veure que el vestien amb la roba inexistent.
- Meravellós! I l'estampat és elegantíssim! -va dir el primer.
- El tall és perfecte! Com un guant! -va afegir-hi el segon.
L'emperador es mirava i remirava a tots els miralls que l'envoltaven, però no hi havia manera de veure cap vestit. No va dir res, no va gosar obrir la boca de nou per la mateixa por que algú pogués pensar que era un emperador beneit o malvat.
Al cap d'una estona va arribar el moment de la cerimònia. L'emperador havia de saludar els homes i les dones més importants del país. Els patges que l'acompanyaven van fer veure que agafaven la cua del vestit i així, despullat com havia vingut al món, va presentar-se davant la multitud que s'amuntegava per veure el famós vestit de l'emperador.
L'emperador caminava majestuosament. "Magnífic!", "imponent!", "formidable!", "preciós!", cridava la gent quan el veien passar. Ell es pelava de fred, però ho dissimulava molt bé convençut que tothom, menys ell, era capaç de veure el vestit.
La farsa va durar una bona estona. Ningú no s'atrevia a dir res per por de quedar com un ximple o com una mala persona.
I així va ser fins que una nena petita va dir:
- Però si no hi porta res, al damunt!
I un altre nen igual de petit va afegir:
- Però si va despullat!
I va ser llavors que tothom va atrevir-se a reconèixer la veritat. I l'emperador, vermell com un tomàquet, va adonar-se que s'havia presentat davant els seus súbdits despullat com un nadó i que havia sigut víctima d'un engany.
Com que havia fet tant el ridícul, van suspendre tots els actes de les festes. Quan va arribar a palau, l'emperador, amb una bona calipàndria, va jurar que no es tornaria a deixar enganyar i que, d'ara en endavant, mai més no es refiaria de la gent que l'envoltava, d'aquells que només li deien allò que ell volia sentir.
Els dos impostors que l'havien enredat van desaparèixer amb les monedes d'or i les pedres precioses i ningú no en va saber mai més res. I l'emperador va deixar de ser tan presumit i va saber agrair a aquella nena i a aquell nen la sinceritat que li havien demostrat.
Guió: J. M Hernández Ripoll
